La revista de l'Institut Euclides

La cançó més maca del món 2

-Doncs posa’m un nom!

-Vols que l’esculli jo?

-vull que tinguem un vincle ben fort. Així doncs, tu ets l’única que em pot posar nom.

La Lluna va riure durant uns segons; aquell jove agapornis era ben simpàtic i graciós. Va pensar durant uns segons un bon nom per a ell.

-Què et sembla si el teu nom és Sol ?

-És maco m’agrada. A partir d’ara seré en Sol –digué l’ocell mentre saltava- . Per cert, aquest és el teu niu ?

-Sí, és aquí on visc. Es un lloc bonic, encara que de vegades hi fa una mica de fred, però em donen menjar tots els dies. No em puc queixar.

-Que bé !

-Per què? A mi no m’ agrada el fred !

-No, no ho deia pel fred. Però si vius aquí, podré visitar-te tots els dies. Què et sembla?

-Vindràs a veure’m tots els dies? Aquell comportament per part d’en Sol el li va resultar poc usual. Qui sacrificaria el seu temps per anar a veure-la a ella? On vius tu?

-M’ instal·laré a prop,  no et preocupis per això.

-I què vols a canvi ?

-Jo…-Ho tenia ben clar. En aquell moment no hi havia una altra cosa que li agradés més- .Vull què em cantis tots els dies!

-Està bé –Va somriure – .Cada vegada que vinguis, et cantaré alguna cançó.

En Sol va instal·lar-se en un dels arbres del gran jardí de la casa. Tots els matins, quan sortia el sol la lluna cantava una nova cançó cantava una nova cançó. I a les nits quan la lluna il·luminava el cel en Sol pujava fins la finestra i els dos ocells  es trobaven. Es passaven tota la nit parlant del comportament dels humans. La Lluna li explicava la vida de la seva mestressa, l’Èlia, una nena petita a la qui li agradava molt cantar i ballar, però no era bona en matemàtiques, A en Sol li va costar entendre que era allò de les matemàtiques. Els humans eren tan complicats! Ser ocell era molt millor.

Els dies passaven, però mai no van trencar la promesa. Així doncs, cada vegada es van tornar més propers. En Sol sabia que s’estava enamorat d’ aquell ocell. Però encara que la trobava perfecta per a ell, notava que la posava trista. I ell volia ajudar-la.

-Lluna, vull fer-te una pregunta.

-Digues!

-Per què sempre estàs tan trista? No t’ho  passes bé amb mi? Crec que estàs més maca quan somrius.

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s