La revista de l'Institut Euclides

Cròniques d’una ment desperta

cor mecànic.

Batega, s’atura.

Torna a bategar

Desembre. Un dia més. Arribo tard a casa. La meva mare m’està esperant.  Vaig mirant el canell. Són dos quarts de quatre. Arribo mitja hora tard i no tinc cap excusa. Noto el soroll del rellotge. M’agrada. És relaxant. Tic. Tac. Tic. Tac. Un soroll monòton. No para. No veig bé les agulles. Són massa primes i tinc el vidre del rellotge brut. Li llenço l’alè i el netejo amb la màniga de la jaqueta. Molt millor. Recordo que tinc pressa. Començo a córrer. Estic a mig carrer de casa meva. Noto el batec del meu cor. Penso en això. Un moviment imperceptible per nosaltres i del qual en depenem. Un moviment igual al del rellotge. Tic. Tac. Bum. Bum. Bombeja. Conta. Sent. Ensenya. Mostra. Viu. Estic als núvols. Envio sang a les cames i corro més ràpid.

Començo a percebre el contorn de l’edifici. És antic. M’amago les mans a les butxaques i espero a la porta. Crido a la meva mare en veu alta. Segueixo pensant. Mai abans se m’havia passat pel cap. El cor. Un òrgan petit comparat amb la resta. Vermell i llefiscós però harmoniosament útil. Mai pensem en ell i ell sempre pensa en nosaltres sembla ser que es mou per corrent elèctric. Una descàrrega tremolosa. Un llamp diví i humà que ens permet seguir vivint.

Me n’adono que fa estona que estic fred a la porta. Recolzat a la paret. Sense fer res. Sense dir res. Nomes escoltant sorolls sense sentit. Torno a mirar el rellotge. Són les quatre. Porto molta estona allà. És estrany. Penso en com el temps segueix passant encara que tu no vulguis i com amb un complicat mecanisme d’engranatge sabem que segueix passant. Un. Dos. Tres. Surt la meva mare. Quatre. M’agafa amb força. Cinc. M’entra cap a dintre. Sis. Es disculpa. Set. S’havia quedat dormida. Vuit. Coses de ser humà suposo. Nou. Em dóna una tassa de xocolata desfeta. Deu. Pujo les escales. Onze. Rellisco. Dotze. Noto com tot s’ensorra. Tretze. Deixo de contar. M’acosto vertiginosament al terra.

Crec.

El soroll a parat.

 

M’aixeco amb mirant de no tallar-me amb els vidres de porcellana. He vessat la major part de la xocolata pel terra i la roba. Miro per tercera vegada en un dia el canell: és un quart de cinc, i a partir d’ara, per sempre. El rellotge s’ha trencat. Tinc el vidre fragmentat en mil trossets i la xocolata ha tacat la major part dels números tornant-lo inservible havia estat el meu regal d’aniversari. Un bon regal. Ara nomes serà un record. Com jo. Com tu. Com tothom. D’aquí un temps no serem més que un record.  1 any, 10 anys, 100anys, 1000 anys… El temps és com el vent. Saps que està allà però sense poder veure. Està a tot arreu i està enlloc. I sense que nosaltres puguem fer res segueix passant. Molts cops hi penso: com es sentiria si el temps s’aturés? Si  desaparegués. Un món d cors atrapats. Un món de gent immortal. Seria molt avorrit. La vida no tindria sentit. La mort deixaria de ser un temor. Una por. Una realitat. Ens miraríem al mirall un dia si, un dia no. I TOT seria igual. Un reflex constant. Un res. Una ombra. Un crit silenciós. Un quadre d’un sol color. Un compte enrere al infinit.

Un cor mecànic

No hi ha res més terrorífic que el soroll del silenci

El món gira. Tu ho saps. Els altres no. Vivim en un món de pors. Un món on l’absència de llum ja ens provoca temor.  Coses de nens petits pots pensar. Potser que si. Pot se que no. De manies hi ha moltes i de pors encara més. No hi ha ningú que sigui insensible a res.

O la foscor, als assassins, a la sang…  i la que em fa més gràcia: a la mort, tot i que sigui la cosa més humana i compartida que podràs veure mai. Però hi ha una por que guanya a les altres.

La por del silenci

Vivim sempre envoltats de cançons, música, sons i veus que quan ens quedem uns instants amb el oblidat silenci ens trobem malament. Ens incomoda. Per això el nostre cervell crea sons imaginaris que tu mai escoltes per que  “et sentis millor”. Fem una prova. Tancat. Tu sol/sola.  Llegeix a poc a poc a partir d’aquí. Ves abaixant la veu… estigues a punt perquè ara escoltaràs:

El soroll del silenci.

Al principi no sentiràs res. Es més, has estar pensant segurament que tot el que estàs fent és una bajanada, una pèrdua de temps o quina mena de drogues a de prendre el que hagi escrit això, però a mida que segueixis llegint mentalment aquestes lletres escrites per un boig amb ganes de escriure, veuràs que tinc raó. Notaràs. Sentiràs. Viuràs. Ja sents com un “pip” constant que mai para? Es la sang del teu cap fluir. I com l’aire puja per les foses nasals fins arribar als pulmons? Es incòmode eh? Ho sé. Cada cop que empassis saliva serà un nou soroll que faràs per fugir. Perquè vols fugir. Tens que fugir. Has de fugir.

Tu ho saps. El silenci ho sap. Jo també. Els altres no.

Sento haver-te fet llegir això. Segurament, a partir d’ara, igual que mi, mai podràs para de sentir. El silenci. Cruelment mut. Allò que tot ho engoleix. Com un forat negre. Que tot i ser invisible e impalpable roman a la foscor com un caçador a la seva presa. No te cap descripció. No se li pot donar cap adjectiu que li escaigui prou bé per dir: això és el silenci. Ni colors, ni formes, ni maneres, ni dimensions… només sensacions: agradable en petits moments però tenebrós la major part del temps.

Un amant eteri, ocult, misteriós i del que poca cosa sabem. Buscant la seva definició en un diccionari al atzar obtenim: “absència de so o soroll”. Definició curta per tant enigmàtica paraula. Es impossible de saber al cert que és el silenci. I si no existeix? I si aquesta absència no és més que un buit? Vull dir perquè sempre hem de inventar noms per tot per quan hi ha i per quan no hi ha? El silenci és una paraula pròpia en si. I si ho miréssim al revés? I si en canvi fos el soroll res més que sons en el silenci? Canviarien molt les coses, no creieu? Potser estic fent un gra massa, però crec que es hora que tothom ho sàpiga. Que creant sons no farem res més que emmascarar el silenci. Un silenci que vulguem o no sempre estarà allà. Que es trobava allà abans que aparegués l’estimat so, i per tant, perquè li tenim por?

És el silenci absència de so al igual que foscor es absència de llum?

‘’Cròniques d’una creu núvols’’

Aquós.

Un cel d’estrelles.

Un altre mar de peixos.

Tremolo. No paro de tremolar. No faig res més que tremolar. No se perquè. És estiu i estic a la piscina de casa. Inspiro aire i em torno a submergir. Entro en un nou món on les normes són diferents. Intento no bellugar-me massa ja que tinc por que el meu moviment pertorbi aquesta sensació tan relaxant. Em deixo emportar per la corrent d’aigua calenta que surt del tub de la piscina. Baix amb el cap dins l’aigua. He de respirar, ho sé. No m’importa. Segueixo dins. Començo a sentir. No s’escolta res. Ni el remor de l’aigua. Ni el soroll del filtre de la piscina.

M’estic ofegant.

Em pesen els peus, les cames , les mans i tot en general. Començo a trobar-me malament. Veig que ja es hora de girar-se. Em dono la volta i el sol em saluda. Em deixa cec per un moment veient un mar d’estrelles de foc que cobren vida davant dels meus ulls. Aparto la mirada mentre aquests puntets vius segueixen rient a la meva cara. L’aigua entra i surt de les meves orelles impedint que pugui sentir res. Veig a la meva mare llegint una de les seves novel·les  ‘’romantico-aburrides’’ de la gent de la seva edat suposo… Em mira i em saluda amb un dels seus somriures. Li torno com puc abans de que la corrent em torni a emportar.

Busco el meu germà de reüll. E l veig on sempre, fent sals mortals i entre els quals puc reconèixer un d’esquenes. Quina manera de buscar la mort penso. És molt més fàcil fer-te un nus i lligar-te’l al coll que trobar l’angle, la força i la idiotesa de fer un salt d’aquests. Tot just acabo de pensar això que ve cap a mi nedant com una Ariel amb dificultats per surar un parell de metres. M’agafa del coll i em pregunta que si es pot saber que collons estic fent, que semblo idiota… Si Marc, jo també t’estimo. Em limito a respondre-li que m’estic relaxant. Degut a les seva cara d’estranyesa em veig obligat en contra de la meva pròpia voluntat a passar d’ell. Es hora de moure’s penso. Faig unes bressades per agafar embranzida. Moc les cames amb força e intento portar-les coordinades. Vaig guanyant velocitat i torno a la realitat. Faig un parell de piscines i surto de l’aigua. He tingut una il·luminació. Sobre mi mateix. I gràcies al meu germà.

Sóc estrany penso. Un noi de la meva edat no fa coses com aquestes. Al estiu un va a la platja amb els amics, va a les discoteques, s’emborratxa, coneix món… no es queda tot el sant dea a la piscina pensant coses sense sentit. Sóc una galàxia de clarividència en un cos asmàtic, prim i adolescent. A vegades crec que sóc com una peça en el puzle equivocat. No encaixo amb la gent del meu voltant. M’he hagut d’adaptar a les circumstancies i al món per poder passar desapercebut. No m’interessa destacar. Al final és més feina per mi i sóc un gandul sense remi. Només espero que el destí no m’ho tingui molt en compte.

No vull ser una carpa en un mar de tonyines

Sé el que és afogar-se i no m’agrada gens. No li desitjo a ningú. Només espero que aquestes hores perdudes davant del ordinador hagin valgut la pena i faci veure al lector un món que jo veig cada dia i que poques persones veuen. El nostre cel estrellat particular. El meu món.

Víctor  Benítez Fernández

 

No sempre en l’amor, és tot amor.

Sol. Trist. Derrotat. Pensant en tu. No puc deixar de fer-ho. El cabell incandescent caient amb gràcia, les seves mans fine3s i musicalment belles, la seva cara. El seu somriure. No puc dir res més. He de deixar de pensar en ella o em tornaré boig, però tampoc puc oblidar-la o serà com si mai hagués existit. Sisplau, ha d’haver alguna cosa més que això. Necessito que algú em pari, que posi fi a aquest  neguit. Sisplau. Que més puc fer. No puc esperar. En aquest lloc fosc i assedegat. La impotència em va enfonsant a poc a poc mentre em desespero entre les ombres de la tristesa. Es fàcil.

No et puc veure en el món que t’envolta.

Aquest  matí vaig pensar en tu. El sol vol brillar un dia més per mi. Vull estar als teus somnis, com tu que estàs als meus. Poder-te abraçar., Agafar-nos de les mans. Fugir molt lluny. I no tornar mai més. Surar entre els núvols. Voltar entre els estels. Caure de cop. Seguir caient. M’acosto al terra. Per fi.

Llavis d’aire. Cos buit. Ment desperta.

Desperto de cop. Segueixo la llei: la llei del Corb. La llei negra i morta. M’han rebutjat. M’han humiliat. M’he mort. M’inclino amb compte de no modificar aquest fràgil equilibri que he creat sense ni  tan sols voler. Aixeco les ales. Les moc amb força. Torno a volar. Perdo els colors. Vaig passant del negre al blanc al mateix temps  que crido. Estic plorant. Les plomes van canviant de color i ni tan sols me n’he adonat. M’acosto al llit. Torno a ser jo mateix. M’embolcallo amb els  llençols i dormo profundament. Per fi. Tot s’acaba. Ja ha passat tot. M’he fos amb el coixí. Estic dormit i no em vull despertar més. Tanco els ulls amb força fins que em fan mal. No ho poc evitar. La segueixo estimant. Un amor fosc. Un amor negre.

Un amor impossible. Un amor imaginari. Un amor amb pany, on jo no tinc la clau.

L’he perdut. Sé que no tornarà. Està massa lluny. Ja es massa tard. No hi puc fer res.

Una història sense final. Un destí molt amarg. Un cor que no es curarà.

Un amor inventat.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s